UN TAST DE CEL

Comentari de l'evangeli (Mc 16,15-20) per J.A.Pagola

Evangeli.-´

En aquell temps, Jesús s'aparegué als onze i els digué: «Aneu per tot el món i anuncieu a tothom la Bona Nova de l'Evangeli. Els qui creuran i es faran batejar, se salvaran; els qui no creuran seran condemnats. Els qui hauran cregut faran miracles com aquests: expulsaran dimonis pel poder del meu nom, parlaran llenguatges nous; si agafen serps amb les mans o beuen metzines no els faran cap mal, els malalts a qui hauran imposat les mans, es posaran bons». Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s'assegué a la dreta de Déu. Ells se n'anaren a predicar pertot arreu, i el Senyor hi cooperava confirmant la predicació de la paraula amb els miracles que la seguien.

Comentari.-

El cel no es pot descriure, però en podem fer un tast. No el podem assolir amb la nostra ment, però és difícil no desitjar-lo. Si parlem del cel no és per satisfer la nostra curiositat, sinó per revifar el nostre desig i la nostra atracció per Déu. Si el recordem és per no oblidar l’anhel últim que portem al cor. Anar al cel no és arribar a un lloc sinó entrar per sempre en el Misteri de l’amor de Déu. Per fi, Déu ja no serà algú amagat i inaccessible. Encara que ens sembli increïble, podrem conèixer, tocar, tastar i gaudir del seu ésser més íntim, de la seva veritat més fonda, de la seva bondat i bellesa infinites. Déu ens enamorarà per sempre.

Aquesta comunió amb Déu no serà una experiència individual. Jesús ressuscitat ens acompanyarà. Ningú no va al Pare si no és per mitjà de Crist. «Perquè en ell resideix corporalment tota la plenitud de la divinitat» (Colossencs 2,9). Només coneixent i gaudint del misteri clos en Crist penetrarem en el misteri insondable de Déu. Crist serà el nostre «cel». Veient-lo a ell «veurem» Déu. Crist no serà l’únic mediador de la nostra felicitat eterna. Encesos per l’amor de Déu, cadascú de nosaltres ens convertirem a la nostra manera en «cel» per als altres. Des de la nostra limitació i finitud tocarem el Misteri infinit de Déu assaborint-lo en les seves criatures. Gaudirem del seu amor insondable tastant-lo en l’amor humà. El goig de Déu se’ns regalarà encarnat en el plaer humà.

El teòleg hongarès Ladislaus Boros intenta suggerir aquesta experiència indescriptible: «Sentirem la calor, experimentarem l’esplendor, la vitalitat, la riquesa desbordant de la persona que avui estimem, amb qui gaudim i per la qual agraïm a Déu. Tot el seu ésser, la fondària de la seva ànima, la grandesa del seu cor, la creativitat, l’amplitud, l’excitació de la seva reacció amorosa ens seran regalats». Quina plenitud assolirà en Déu la tendresa, la comunió i la joia de l’amor i l’amistat que hem conegut aquí. Amb quina intensitat ens estimarem llavors els qui ens estimem ja tant a la terra. Poques experiències ens permeten tastar millor el destí últim a què som atrets per Déu.

José Antonio Pagola

Traducció: Francesc Bragulat

Comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel 7è. diumenge de Pasqua del 12 de maig de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Un tast del cel”, té com a fonament els fragments (15-20) del capítol 16 de l’evangeli de Marc.

En aquest 7è diumenge de Pasqua, l’homilia ens proposa una mirada vers el destí desitjat per aquells que tenim fe en el que ens va ensenyar Jesús i que mantenim l’esperança de gaudir eternament del goig espiritual de “viure” sempre del Déu Pare que tan ens estima: Si parlem del cel no és per satisfer la nostra curiositat, sinó per revifar el nostre desig i la nostra atracció per Déu. Si el recordem és per no oblidar l’anhel últim que portem al cor. Anar al cel no és arribar a un lloc sinó entrar per sempre en el Misteri de l’amor de Déu. Per fi, Déu ja no serà algú amagat i inaccessible. Encara que ens sembli increïble, podrem conèixer, tocar, tastar i gaudir del seu ésser més íntim, de la seva veritat més fonda, de la seva bondat i bellesa infinites. Déu ens enamorarà per sempre.

L’homilia no intenta transmetre’ns il·lusions que no siguin ben fonamentades, com ho és el missatge que que ens va trametre Jesús:  Aquesta comunió amb Déu no serà una experiència individual. Jesús ressuscitat ens acompanyarà. Ningú no va al Pare si no és per mitjà de Crist. «Perquè en ell resideix corporalment tota la plenitud de la divinitat» (Colossencs 2,9). Només coneixent i gaudint del misteri clos en Crist penetrarem en el misteri insondable de Déu. Crist serà el nostre «cel». Veient-lo a ell «veurem» Déu. Crist no serà l’únic mediador de la nostra felicitat eterna. Encesos per l’amor de Déu, cadascú de nosaltres ens convertirem a la nostra manera en «cel» per als altres. Des de la nostra limitació i finitud tocarem el Misteri infinit de Déu assaborint-lo en les seves criatures. Gaudirem del seu amor insondable tastant-lo en l’amor humà. El goig de Déu se’ns regalarà encarnat en el plaer humà.

L’homilia, recull el què ens descriu el teòleg hongarès Ladislaus Boros, que intenta suggerir aquesta experiència indescriptible: «Sentirem la calor, experimentarem l’esplendor, la vitalitat, la riquesa desbordant de la persona que avui estimem, amb qui gaudim i per la qual agraïm a Déu. Tot el seu ésser, la fondària de la seva ànima, la grandesa del seu cor, la creativitat, l’amplitud, l’excitació de la seva reacció amorosa ens seran regalats». Quina plenitud assolirà en Déu la tendresa, la comunió i la joia de l’amor i l’amistat que hem conegut aquí. Amb quina intensitat ens estimarem llavors els qui ens estimem ja tant a la terra. Poques experiències ens permeten tastar millor el destí últim a què som atrets per Déu. 

  

Al·leluia Mt 28,19.20

Aneu a convertir tots els pobles;

jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.

Una homilia la d’aquest proper diumenge 12 de maig, en la qual se’ns convida a una esperança que no és incerta ni irreal, sinó una esperança que el Jesús fill de Déu ens la va expressar constantment duran la seva estada entre nosaltres.                      

e nosaltres.

 DE LA POR A L'AMOR 

Comentari a l’evangeli (Jn 15,9-17) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo us estimo tal com el Pare m'estima. Manteniu-vos en l'amor que us tinc. Si observeu els meus manaments, us mantindreu en l'amor que us tinc, com jo també observo els manaments del meu Pare i em mantinc en l'amor que em té. Us he dit tot això perquè tingueu l'alegria que jo tinc, una alegria ben plena. El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare. No sou vosaltres, els qui m'heu escollit. Soc jo qui us he escollit per confiar-vos la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, un fruit que durarà per sempre. I el Pare us concedirà tot allò que demanareu en nom meu. Això us mano: que us estimeu els uns als altres».

Comentari.-

No és una frase més. Aquest mandat, carregat de misteri i de promesa, és la clau del cristianisme: «Tal com el Pare m’estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor.» Estem tocant aquí el cor mateix de la fe cristiana, el criteri últim per destriar la seva veritat. Únicament «mantenint-se en l’amor» podem caminar en la veritable direcció. Oblidar aquest amor és perdre’ns, entrar per camins no cristians, deformar-ho tot, desvirtuar el cristianisme des de la seva arrel.

I, tanmateix, no sempre hem estat en aquest amor. A la vida de molts cristians hi ha hagut i hi ha encara massa temor, massa manca de confiança filial en Déu. La predicació que ha alimentat aquests cristians ha oblidat massa l’amor de Déu, ofegant així aquella alegria inicial, viva i contagiosa que va tenir el cristianisme. Allò que un dia va ser «Bona Notícia», perquè anunciava a la gent «l’amor insondable» de Déu, ha esdevingut força en la mala notícia d’un Déu amenaçador, que és rebutjat gairebé instintivament perquè no deixa ser ni viure.

Tanmateix, la fe cristiana només pot ser viscuda, sense trair-ne l’essència, com a experiència positiva, confiada i joiosa. Per això, en aquest moment en què molts abandonen un determinat «cristianisme» –l’únic que coneixen–, ens hem de preguntar si, en la gestació d’aquest abandonament, i juntament amb altres factors, no s’hi amaga una reacció col·lectiva contra un anunci de Déu poc fidel a l’evangeli.

L’acceptació de Déu o el seu rebuig es juga, en gran part, en la manera com el sentim de cara a nosaltres. Si el percebem només com a vigilant implacable de la nostra conducta farem qualsevol cosa per defugir-lo. Si l’experimentem com a amic que impulsa la nostra vida, el cercarem amb goig. Per això, un dels serveis més grans que l’Església pot fer a l’ésser humà és ajudar-lo a passar de la por a l’amor de Déu.

Sens dubte hi ha un temor a Déu que és sa i fecund. L’Escriptura el considera «el començament de la saviesa». És el temor a malmetre la nostra vida tancant-nos-hi. Un temor que desperta la persona de la superficialitat i la fa tornar cap a Déu. Però hi ha una por de Déu que és dolenta. No acosta a Déu. Al contrari, allunya cada cop més d’ell. És una por que deforma el veritable ésser de Déu, fent-lo inhumà. Una por danyosa, sense fonament real, que ofega la vida i el creixement sa de la persona.

Per a molts, aquest pot ser el canvi decisiu. Passar de la por de Déu, que no engendra sinó rebuig més o menys dissimulat, a una confiança en ell que fa brollar en nosaltres aquesta alegria promesa per Jesús: «Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa».

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel 6è. diumenge de Pasqua del 5 de maig de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “de la por a l’amor”, té com a fonament els fragments (9-17) del capítol 15 de l’evangeli Joànic.

En aquest 6è diumenge de Pasqua, l’homilia posa tot l’èmfasi en el que és l’essència del missatge de Jesús: l’amor! «Tal com el Pare m’estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor.» Estem tocant aquí el cor mateix de la fe cristiana, el criteri últim per destriar la seva veritat. Únicament «mantenint-se en l’amor» podem caminar en la veritable direcció. Oblidar aquest amor és perdre’ns, entrar per camins no cristians, deformar-ho tot, desvirtuar el cristianisme des de la seva arrel.

Malauradament, no sempre hem estat en aquest amor. A la vida de molts cristians hi ha hagut i hi ha encara massa temor, massa manca de confiança filial en Déu. La predicació que ha alimentat aquests cristians ha oblidat massa l’amor de Déu, ofegant així aquella alegria inicial, viva i contagiosa que va tenir el cristianisme. Allò que un dia va ser «Bona Notícia», perquè anunciava a la gent «l’amor insondable» de Déu, ha esdevingut força en la mala notícia d’un Déu amenaçador, que és rebutjat gairebé instintivament perquè no deixa ser ni viure, més aviat se’n ha educat més en el temor a Déu que en tenir-hi tota la nostra confiança. Tanmateix, la fe cristiana només pot ser viscuda, sense trair-ne l’essència, com a experiència positiva, confiada i joiosa. Per això, en aquest moment en què molts abandonen un determinat «cristianisme» –l’únic que coneixen–, ens hem de preguntar si, en la gestació d’aquest abandonament, i juntament amb altres factors, no s’hi amaga una reacció col·lectiva contra un anunci de Déu poc fidel a l’evangeli.

Fer els possibles per confiar-hi o simplement acollir-se al menfotisme o pitjor a la incredulitat o rebuig de la seva existència: es juga, en gran part, en la manera com el sentim de cara a nosaltres. Si el percebem només com a vigilant implacable de la nostra conducta farem qualsevol cosa per defugir-lo. Si l’experimentem com a amic que impulsa la nostra vida, el cercarem amb goig. Per això, un dels serveis més grans que l’Església pot fer a l’ésser humà és ajudar-lo a passar de la por a l’amor de Déu. 

Al arribar a aquest punt, l’homilia és molt clara i pedagògica: Sens dubte hi ha un temor a Déu que és sa i fecund. L’Escriptura el considera «el començament de la saviesa». És el temor a malmetre la nostra vida tancant-nos-hi. Un temor que desperta la persona de la superficialitat i la fa tornar cap a Déu. Però hi ha una por de Déu que és dolenta. No acosta a Déu. Al contrari, allunya cada cop més d’ell. És una por que deforma el veritable ésser de Déu, fent-lo inhumà. Una por danyosa, sense fonament real, que ofega la vida i el creixement sa de la persona. 

L’homilia conclou amb una afirmació que pot esdevenir vital quan en el nostre pelegrinatge per aquest món, ens aturem i ens disposem a fer una mena d’examen del que ha estat la nostra vida fins aquell moment, aquesta aturada pot significar: el canvi decisiu. Passar de la por de Déu, que no engendra sinó rebuig més o menys dissimulat, a una confiança en ell que fa brollar en nosaltres aquesta alegria promesa per Jesús: «Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa».   

Al·leluia Jo 14,23

Qui m'estima, farà cas de les meves paraules,

diu el Senyor; el meu Pare l'estimarà, i vindrem a fer estada en ell.

Una homilia la d’aquest proper diumenge 5 de maig que pot significar un canvi de rumb. L’experiència ens expressa que quan hom ha tingut la voluntat de fer una parada en el camí i fer la mena d’examen del camí fet i de com se sent interiorment de tot el seu camí fet, de les vicissituds viscudes, del que se’n sent satisfet i del que se’n sent insatisfet, sovint aquesta aturada reflexible provoca un canvi de rumb i un desig de retrobar-se amb l’esperit (l’Esperit de Déu) per tal que guiï-hi la nova seva nova etapa.     

 CONTACTE VITAL

Comentari a l'evangeli /Jn 15, 1-8) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo soc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater. La sarment que no dona fruit en mi el Pare la talla, i la que dona fruit, l'esporga i la neteja perquè encara en doni més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi i jo en vosaltres. Així com la sarment, si no està en el cep, no pot donar fruit, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi. Jo soc el cep, i vosaltres, les sarments. Qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res. Si algú se separa de mi, és llançat fora, com ho fan amb les sarments, i s'asseca. Les sarments, un cop seques, les recullen, les tiren al foc i cremen. Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus».

Comentari.-

Segons el relat evangèlic de Joan, en vigílies de la seva mort, Jesús revela als seus deixebles el seu desig més profund: «Estigueu en mi». Coneix la seva covardia i mediocritat. Moltes vegades els ha recriminat la seva poca fe. Si no s’hi mantenen vitalment units, no podran subsistir. Les paraules de Jesús no poden ser més clares i expressives: «Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi». Si no es mantenen ferms en allò que han après i viscut amb ell, la seva vida serà estèril. Si no viuen del seu Esperit, allò que s’ha iniciat s’extingirà.

Jesús empra un llenguatge rotund: «Jo soc el cep i vosaltres les sarments». Als deixebles els ha de córrer la saba que prové de Jesús. No ho han d’oblidar mai. «El qui està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res». Separats de Jesús, els seus deixebles no podem res. Jesús no només els demana que romanguin en ell. També els diu que «les seves paraules restin en ells». Que no les oblidin. Que visquin del seu evangeli. Aquesta és la font de què han de beure. Ja li ho havia dit una altra vegada: «Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida».

L’Esperit del Ressuscitat roman avui viu i operant a la seva Església de múltiples formes, però la seva presència invisible i callada adquireix trets visibles i veu concreta gràcies al record guardat als relats evangèlics pels qui el van conèixer de prop i el van seguir. Per això, els evangelis contenen la força més poderosa que tenen les comunitats cristianes per regenerar la seva vida. L’energia que ens cal per recuperar la nostra identitat de seguidors de Jesús. L´evangeli de Jesús és l´instrument pastoral més important per renovar avui l’Església.

Molts bons cristians de les nostres comunitats només coneixen els evangelis de «segona mà». Tot allò que saben de Jesús i del seu missatge prové del que han pogut reconstruir a partir de les paraules dels predicadors i catequistes. Viuen la fe sense tenir un contacte personal amb «les paraules de Jesús». És difícil imaginar una «nova evangelització» sense facilitar a les persones un contacte més directe i immediat amb els evangelis. Res no té més força evangelitzadora que l’experiència d’escoltar junts l’evangeli de Jesús des de les preguntes, els problemes, els patiments i les esperances dels nostres temps.

José Antonio Pagola

Traducci-o: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per. Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel 5è. diumenge de Pasqua del 28 d’abril de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Contacte vital”, té com a fonament els fragments (1-8) del capítol 15 de l’evangeli Joànic.

En aquesta homilia del 5è diumenge de Pasqua, posa tot l’èmfasi en el que ens descriuen no només l’evangeli joànic que ens defineix el que Jesús fa d’ell mateix: “Jo soc el cep veritable”, sinó que també del conjunt dels quatre evangelis. No obstant, des del meu punt de vista òbvia* una qüestió molt i molt important, com és que els quatre evangelis, són escrits amb el llenguatge hebreu d’aquella època que consistia en utilitzar simbolismes o metàfores per descriu un relat, la qual cosa vol dir que la cultural occidental actual, malgrat que els evangelis van ser escrits o traduïts al grec, ho van ser de manera literal, o el què és el mateix que traduïts al grec emprant el llenguatge hebreu, per la qual cosa avui, encara no es pot llegir literalment el Nou Testament, doncs del grec s’han traduït a totes les altres llengües sense haver, prèviament, haver fet la traducció del llenguatge hebreu d’aquella època, doncs fàcilment cauríem amb errors greus. El literalisme encara podria ser més erràtic en els evangelis sinòptics però molt especialment en els de Mateo i Lluc, que a més utilitzen el midrahs (relats de la Bíblia o Antic Testament, per descriure fets del temps que va del naixement de Jesús a la seva mort i resurrecció. Això, malauradament, és una de les raons per les quals les noves generacions i no tan noves, han deixat de banda la seva fe cristiana, car al fer la lectura literal, moltes vegades es pot caure en què l’evangeli ens explica contes de fades inversemblants.     

Jesús revela als seus deixebles el seu desig més profund: «Estigueu en mi». Coneix la seva covardia i mediocritat. Moltes vegades els ha recriminat la seva poca fe. Si no s’hi mantenen vitalment units, no podran subsistir. Les paraules de Jesús no poden ser més clares i expressives: «Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi». Si no es mantenen ferms en allò que han après i viscut amb ell, la seva vida serà estèril. Si no viuen del seu Esperit, allò que s’ha iniciat s’extingirà. 

Els deixebles eren com tots els humans, dubitatius i amb imperfeccions com ho som nosaltres, que moltes vegades els interessos econòmics o de poder, ens fan corruptes.

Jesús empra un llenguatge rotund: «Jo soc el cep i vosaltres les sarments». Als deixebles els ha de córrer la saba que prové de Jesús. No ho han d’oblidar mai. «El qui està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res». Separats de Jesús, els seus deixebles no podem res. Jesús no només els demana que romanguin en ell. També els diu que «les seves paraules restin en ells». Que no les oblidin. Que visquin del seu evangeli. Aquesta és la font de què han de beure. Ja li ho havia dit una altra vegada: «Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida». 

L’Esperit del Ressuscitat roman avui viu i operant a la seva Església (quan llegim el mot Església, sovint ens venen al cap els cardenals, bisbes o sacerdots; aquests formen part de l’Església, però l’Església la formen, fonamentalment, les dones i els homes -siguin o no siguin part del clergat- els que segueixen fidelment el missatge de Jesús), de múltiples formes, però la seva presència invisible i callada adquireix trets visibles i veu concreta gràcies al record guardat als relats evangèlics pels qui el van conèixer de prop i el van seguir. Al arribar a aquest punt, l’homilia ens descriu: Per això, els evangelis contenen la força més poderosa que tenen les comunitats cristianes per regenerar la seva vida. L’energia que ens cal per recuperar la nostra identitat de seguidors de Jesús. L´evangeli de Jesús és l´instrument pastoral més important per renovar avui l’Església. Molts bons cristians de les nostres comunitats només coneixen els evangelis de «segona mà». Viuen la fe sense tenir un contacte personal amb «les paraules de Jesús».

L’homilia conclou d’una manera molt pedagògica, al explicitar que: És difícil imaginar una «nova evangelització» sense facilitar a les persones un contacte més directe i immediat amb els evangelis. Res no té més força evangelitzadora que l’experiència d’escoltar junts l’evangeli de Jesús des de les preguntes, els problemes, els patiments i les esperances dels nostres temps. Una «nova evangelització», que a ben segur ens està insinuant que prèviament, cal tenir en compte el que us he intentant aclarir-vos.*

Al·leluia Jo 15,4.5b Estigueu en mi, i jo en vosaltres, diu el Senyor. 

Qui està en mi dona molt de fruit.

(*) tant en aquest darrer asterisc, com en el de l’inici dels COMENTARIS, després del mot “òbvia”, els he introduït per assenyalar: 1-. La meva intenció no ha estat, ni és, fer cap mena de crítica als autors de l’Homilia, sinó clarificar que els clergues estant supeditats als dictats del seu bisbe o fins i tot de la CEE. Per la qual cosa segons quina expressió els pot causar greus problemes, com ja va passar anys enrere al Pagola que no sé exactament si fou suspès a “divinis” o un altre de les causes que preveu el Dret Canònic, i conseqüentment, no poden expressar allò que els perjudicaria. 2-. En conseqüència, donat que als laics no ens poden aplicar l’esmentat DC, he volgut clarificar-ho i al mateix temps dir-vos que quan l’homilia, expressa que: “És difícil imaginar una «nova evangelització» sense facilitar a les persones un contacte més directe i immediat amb els evangelis”, crec que ens està dient que per poder entendre, segons quina expressió o paràgraf, cal consultar

 VE AMB NOSALTRES

Diumenge IV de Pasqua (Jn 10,11-18) Escrit per J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús parlà així: «Jo soc el bon pastor. El bon pastor dona la vida per les seves ovelles. El qui no és pastor, sinó que treballa només a jornal, quan veu venir el llop, fuig i abandona les ovelles, perquè no són seves. És que ell només treballa pel jornal i tant se li'n dona, de les ovelles. Llavors el llop les destrossa o les dispersa. Jo soc el bon pastor. Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare, jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi, i dono la vida per elles.

Encara tinc altres ovelles, que no són d'aquest ramat. També les he de conduir jo, i faran cas de la meva veu. Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor. El Pare m'estima perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren. Soc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i de recobrar-la. Aquesta és la missió que he rebut del Pare».

Comentari

El símbol de Jesús com a pastor bo produeix avui en alguns cristians cert fastiguegi. No volem ser tractats com ovelles d’un ramat. No necessitem ningú que governi i controli la nostra vida. Volem ser respectats. No necessitem cap pastor. Els primers cristians no ho sentien així. La figura de Jesús, bon pastor, esdevingué ben aviat la imatge més estimada de Jesús. Ja a les catacumbes de Roma se’l representa portant sobre les espatlles l’ovella perduda. Ningú no està pensant en Jesús com un pastor autoritari, dedicat a vigilar i controlar els seus seguidors, sinó com un pastor bo que té cura de les seves ovelles.

El «bon pastor» es preocupa de les ovelles. És el seu primer neguit. No les abandona mai. No les oblida. Viu pendent d’elles. Està sempre atent a les més febles o malaltes. No és com el pastor mercenari, que, quan veu algun perill, fuig per salvar la vida, abandonant el ramat: no li importen les ovelles. Jesús havia deixat un record inesborrable. Els relats evangèlics el descriuen preocupat pels malalts, els marginats, els petits, els més indefensos i oblidats, els més perduts. No sembla que es preocupi de si mateix. Sempre se’l veu pensant en els altres. Li importen sobretot els més desvalguts.  

Però hi ha alguna cosa més. «El bon pastor dona la vida per les ovelles». És el segon neguit. Fins a cinc vegades l’evangeli de Joan repeteix aquest llenguatge. L’amor de Jesús a la gent no té límits. Estima els altres més que a si mateix. Estima tots amb amor de bon pastor, que no fuig davant del perill, sinó que dona la seva vida per salvar el ramat. Per això, la imatge de Jesús, «bon pastor», esdevingué ben aviat un missatge de consol i de confiança per als seus seguidors. Els cristians van aprendre a adreçar-se a Jesús amb paraules preses del Salm 22: «El Senyor és el meu pastor: no em manca res… Ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal. Perquè tu, Senyor, ets vora meu:… Tota la vida m’acompanyen la teva bondat i el teu amor».

Els cristians vivim sovint una relació força pobra amb Jesús. Necessitem conèixer una experiència més viva i entranyable. No creiem que ell té cura de nosaltres. Se’ns oblida que podem acudir-hi quan ens sentim cansats i sense forces, o perduts i desorientats. Una Església formada per cristians que es relacionen amb un Jesús mal conegut, confessat només de manera doctrinal, un Jesús llunyà la veu del qual no se sent bé a les comunitats… corre el risc d’oblidar el seu Pastor. Però, qui cuidarà l’Església si no és el seu Pastor?

José Antonio Pagola

Traducció: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel 4rt. diumenge de Pasqua del 21 d’abril de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Ve amb nosaltres”, té com a fonament els fragments (11-18) del capítol 10 de l’evangeli Joànic.

En aquesta homilia del 4rt diumenge de Pasqua, posa tot l’èmfasi en el que ens descriu l’evangeli joànic de la definició que Jesús fa d’ell mateix: “Jo soc el bon pastor”: El símbol de Jesús com a pastor bo produeix avui en alguns cristians cert fastiguegi. No volem ser tractats com ovelles d’un ramat. No necessitem ningú que governi i controli la nostra vida. Volem ser respectats. No necessitem cap pastor. Els primers cristians no ho sentien així. La figura de Jesús, bon pastor, esdevingué ben aviat la imatge més estimada de Jesús. Ja a les catacumbes de Roma se’l representa portant sobre les espatlles l’ovella perduda. Ningú no està pensant en Jesús com un pastor autoritari, dedicat a vigilar i controlar els seus seguidors, sinó com un pastor bo que té cura de les seves ovelles. Aquestes reaccions del molts, malauradament, són d’una supèrbia que els provoca el poder o la seva fortuna (que ves a saber com l’han aconseguit; treballant a ben segur que no...)

El «bon pastor» es preocupa de les ovelles. És el seu primer neguit. No les abandona mai. No les oblida. Viu pendent d’elles. Està sempre atent a les més febles o malaltes. No és com el pastor mercenari, que, quan veu algun perill, fuig per salvar la vida, abandonant el ramat: no li importen les ovelles. Jesús havia deixat un record inesborrable. Els relats evangèlics el descriuen preocupat pels malalts, els marginats, els petits, els més indefensos i oblidats, els més perduts. No sembla que es preocupi de si mateix. Sempre se’l veu pensant en els altres. Li importen sobretot els més desvalguts. Si un bon pastor, es desviu per les seves ovelles, con no ho està fent Jesús per tot i cadascun de nosaltres.

Però hi ha alguna cosa més. «El bon pastor dona la vida per les ovelles». És el segon neguit. Fins a cinc vegades l’evangeli de Joan repeteix aquest llenguatge. L’amor de Jesús a la gent no té límits. Estima els altres més que a si mateix. Estima tots amb amor de bon pastor, que no fuig davant del perill, sinó que dona la seva vida per salvar el ramat. Per això, la imatge de Jesús, «bon pastor», esdevingué ben aviat un missatge de consol i de confiança per als seus seguidors. Els cristians van aprendre a adreçar-se a Jesús amb paraules preses del Salm 22: «El Senyor és el meu pastor: no em manca res… Ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal. Perquè tu, Senyor, ets vora meu:… Tota la vida m’acompanyen la teva bondat i el teu amor».

L’homilia conclou amb una denúncia contundent, que no només va dirigida a la jerarquia, massa sovint apàtica, sinó que també a mi i a tu ens està intentant desvetllar-nos de la nostra endormiscada actitud conformista: Els cristians vivim sovint una relació força pobra amb Jesús. Necessitem conèixer una experiència més viva i entranyable. No creiem que ell té cura de nosaltres. Se’ns oblida que podem acudir-hi quan ens sentim cansats i sense forces, o perduts i desorientats. Una Església formada per cristians que es relacionen amb un Jesús mal conegut, confessat només de manera doctrinal, un Jesús llunyà la veu del qual no se sent bé a les comunitats… corre el risc d’oblidar el seu Pastor. Però, qui cuidarà l’Església si no és el seu Pastor?

Al·leluia Jo 10,14

Jo soc el bon pastor, diu el Senyor;

jo reconec les meves ovelles,

i elles em reconeixen a mi.

Una homilia la que tenim a les nostres mans, per llegir-la i rellegir-la més d’una vegada, la qual té la virtut de sacsejar-nos amb tendresa i amb molta estimació, la urgent necessitat de no limitar-nos a memoritzar i aplicar allò que vàrem aprendre en aquells ja allunyats anys de quan vàrem fer la primera comunió. Per sort són molts els estudiosos que aprofundit-zen sobre els textos bíblics i sobre els conceptes teològics que cal saber extreure, especialment per una raó fonamental que no és altre que el textos foren escrits amb el llenguatge i per la mentalitat hebrea del segle I després de Crist, un llenguatge que té per característica principal que es base en metàfores i símbols i que conseqüentment, si és llegeixen de manera literal, poden aconseguir confondre al lector occidental, doncs a part que el Nou Testament no és un llibre històric, cal tenir cura que els evangelistes, especialment els dels tres sinòptics, normalment utilitzen unes referències de l’Antic Testament anomenades midrash: que no són altre cosa que introduir un nou relat que reviu uns antics relats sobre fets significatius, que no són ni biogràfics ni literals, però que magnifiquen quelcom de la vida de Jesús.

 Amb les víctimes 

Diumenge 3r. de Pasqua, cicle B - Comentari de l'evangeli Cicle B (Lc 24,35-48) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps els deixebles contaven el que els havia passat pel camí, i com havien reconegut Jesús quan partia el pa. Mentre parlaven d'això, Jesús mateix es presentà enmig d'ells i els digué: «La pau sigui amb vosaltres». Ells, esglaiats, van creure que veien un esperit. Jesús els digué: «Per què us alarmeu? Per què us venen al cor aquests dubtes? Mireu-me les mans i els peus, soc jo mateix. Palpeu-me i mireu bé; els esperits no tenen carn i ossos com veieu que jo en tinc». I mentre deia això els ensenyava les mans i els peus. Veient-los sorpresos, i que de tanta alegria encara no acabaven de creure-ho, els digué: «No teniu aquí res per menjar?». Ells li donaren un tall de peix a la brasa i se'l menjà davant d'ells. Després els digué: «Quan encara era amb vosaltres, us havia dit que s'havia de complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms». Llavors els obrí els ulls perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures, i els digué: «Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar d'entre els morts el tercer dia, i calia predicar en nom d'ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis».

Comentari.-

Segons els relats evangèlics, el Ressuscitat es presenta als seus deixebles amb les nafres del Crucificat. Aquest no és un detall banal, d’interès secundari, sinó una observació d’important contingut teològic. Les primeres tradicions cristianes insisteixen sense excepció en una dada que, generalment, no solem valorar avui en la seva justa mesura: Déu no ha ressuscitat qualsevol; ha ressuscitat un crucificat. Dit de manera més concreta, ha ressuscitat algú que ha anunciat un Pare que estima els pobres i perdona els pecadors; algú que s’ha solidaritzat amb totes les víctimes; algú que, en trobar-se ell mateix amb la persecució i el rebuig, ha mantingut fins al final la confiança total en Déu.

La resurrecció de Jesús és doncs la resurrecció d’una víctima. En ressuscitar Jesús, Déu no només allibera un mort de la destrucció de la mort. A més, «fa justícia» una víctima dels homes. I això dóna nova llum sobre «l’ésser de Déu». A la resurrecció no només se’ns manifesta l’omnipotència de Déu sobre el poder de la mort. Se’ns revela també el triomf de la seva justícia sobre les injustícies que cometen els éssers humans. Per fi i de manera plena triomfa la justícia sobre la injustícia, la víctima sobre el botxí.

Aquesta és la gran notícia. Déu se’ns revela en Jesucrist com el «Déu de les víctimes». La resurrecció de Crist és la «reacció» de Déu a allò que els éssers humans han fet amb el seu Fill. Així ho subratlla la primera predicació dels deixebles: «que vosaltres vau crucificar, però a qui Déu ha ressuscitat d’entre els morts». On nosaltres posem mort i destrucció, Déu hi posa vida i alliberament. A la creu, Déu encara guarda silenci i calla. Aquest silenci no és manifestació de la seva impotència per salvar el Crucificat. És expressió de la seva identificació amb qui pateix. Déu hi és compartint fins al final el destí de les víctimes. Els qui pateixen han de saber que no estan enfonsats en la solitud. En el seu patiment Déu mateix hi és.

En la resurrecció, per contra, Déu parla i actua per desplegar la seva força creadora a favor del Crucificat. La darrera paraula la té Déu. I és una paraula d’amor res-suscitador cap a les víctimes. Els qui pateixen han de saber que el seu patiment acabarà en resurrecció. La història continua. Són moltes les víctimes que continuen patint avui, maltractades per la vida o crucificades injustament. El cristià sap que en aquest patiment Déu hi és. Coneix també la seva darrera paraula. Per això el seu compromís és clar: defensar les víctimes, lluitar contra tot poder que mata i deshumanitza; esperar la victòria final de la justícia de Déu.

.José Antonio Pagola

Traducció: Francesc Bragulat

Comentari. al comentari-

Per: Jaume Rovabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel 3r. diumenge de Pasqua del 14 d’abril de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Amb les víctimes”, té com a fonament els fragments (35-48) del capítol 24 de l’evangelista Lluc.

Una nova homilia que ens expressa de manera diàfana l’estimació de Déu vers tots nosaltres, però de manera especial vers els que han estat i estant per diferents maneres i en diferents moment de la història de la humanitat, crucificats pels infinits interessos dels que ostenten els poder, però també per aquells que encegats per l’odi o pel malaltís i covard masclisme, òbviament el principal punt de mira no pot ser altre que, amb el seu testimoni, va explicitat quina ha de ser la nostra fonamental prioritat: estimar-nos uns als altre com ell ens ha estimat: Segons els relats evangèlics, el Ressuscitat es presenta als seus deixebles amb les nafres del Crucificat. Aquest no és un detall banal, d’interès secundari, sinó una observació d’important contingut teològic. Les primeres tradicions cristianes insisteixen sense excepció en una dada que, generalment, no solem valorar avui en la seva justa mesura: Déu no ha ressuscitat qualsevol; ha ressuscitat un crucificat. Dit de manera més concreta, ha ressuscitat algú que ha anunciat un Pare que estima els pobres i perdona els pecadors; algú que s’ha solidaritzat amb totes les víctimes; algú que, en trobar-se ell mateix amb la persecució i el rebuig, ha mantingut fins al final la confiança total en Déu.

En l’homilia se’ns fa explicitat que en La resurrecció de Jesús és doncs la resurrecció d’una víctima. És doncs l’exemple gràfic de l’amor de Déu, vers el milions de víctimes que la societat d’arreu, ha generat i ho segueix fent dia si i dia també. En ressuscitar Jesús, Déu no només allibera un mort de la destrucció de la mort. A més, «fa justícia» una víctima dels homes. I això dóna nova llum sobre «l’ésser de Déu». A la resurrecció no només se’ns manifesta l’omnipotència de Déu sobre el poder de la mort. Se’ns revela també el triomf de la seva justícia sobre les injustícies que cometen els éssers humans. Per fi i de manera plena triomfa la justícia sobre la injustícia, la víctima sobre el botxí.

L’homilia hi posa tot l’èmfasi per descriure que: Aquesta és la gran notícia. Déu se’ns revela en Jesucrist com el «Déu de les víctimes». La resurrecció de Crist és la «reacció» de Déu a allò que els éssers humans han fet amb el seu Fill. Així ho subratlla la primera predicació dels deixebles: «que vosaltres vau crucificar, però a qui Déu ha ressuscitat d’entre els morts». On nosaltres posem mort i destrucció, Déu hi posa vida i alliberament. A la creu, Déu encara guarda silenci i calla. Aquest silenci no és manifestació de la seva impotència per salvar el Crucificat. És expressió de la seva identificació amb qui pateix. Déu hi és compartint fins al final el destí de les víctimes. Els qui pateixen han de saber que no estan enfonsats en la solitud. En el seu patiment Déu mateix hi és.

L’homilia té la saviesa de concloure amb un nou crit de goig i d’esperança, fonamentalment pels que d’una manera o altre se solidaritza amb els crucificats que malauradament són a milers diàriament: En la resurrecció, per contra, Déu parla i actua per desplegar la seva força creadora a favor del Crucificat. La darrera paraula la té Déu. I és una paraula d’amor res-suscitador cap a les víctimes. Els qui pateixen han de saber que el seu patiment acabarà en resurrecció. La història continua. Són moltes les víctimes que continuen patint avui, maltractades per la vida o crucificades injustament. El cristià sap que en aquest patiment Déu hi és. Coneix també la seva darrera paraula. Per això el seu compromís és clar: defensar les víctimes, lluitar contra tot poder que mata i deshumanitza; esperar la victòria final de la justícia de Déu. 

Al·leluia Cf. Lc 24,32

Jesús, Senyor nostre,

obriu-nos el sentit de les Escriptures;

feu que s'abrusi el nostre cor quan vós ens parleu.

La gran lliçó que ens ofereix aquesta homilia, és recordar-nos una vegada més que Déu és amor i conseqüentment em arraconar per sempre algunes tesis que ens volien ficar la por al cos, parlant-nos d’un Déu justicier i d’altres arguments per sort arraconats. Déu ens estima i l’exemple més gràfic i contundent és el que ens expressa per mitjà del seu fill estimat el Jesús crucificat per donar testimoni de l’amor del Déu Pare, del Jesús que el seguim veien més com un crucificat que no pas, més que no pas com el que és un Jesús viu en esperit i molt proper a cadascun dels que així el contemplin i procuren, per la fe, seguir confiant amb el seu amor.